La meva arma, un plomer

L' any 1934 en Tomeu i na Guida arribarien a Maó, els acompanyaria en el seu viatge sis dels seus antagònics “els capgrossos”, els que des de un principi es van convertir en els companys inseparables dels gegants en totes les seves sortides. No havent trobat cap fotografia de la època i pel fet de que la família dels capgrossos amb els anys aniria creixent, els testimonis de les persones que la van viure no es posen d' acord en quins van ser els sis primers en quedar-se a viure a Maó. El que es sap és que eren sortit de la barcelonina “El Ingenio”, casa centenària que avui segueix dedicada a la fabricació de figures d' imatgeria popular.

A l' any 1957 arribarien de la casa “Industrial Bolsera” de Barcelona (que en l' actualitat segueix obrint les portes al públic) un nou grup de caparrots. Cal dir que la casa que va fer la venta no eren constructors i la majoria de figures que venien eren sortides dels tallers d' “El Ingenio”. En aquell moment la família dels cap-grossos quedaria configurada amb els següents personatges: un negret amb la boca somrient, el dimoni, dues filletes petites, un fillet, els artistes de cinema “el gordo y el flaco” , un vell amb ulleres i una vella amb un monyo.

Amb el pas dels anys alguns cap-grossos es farien malbé i també n' arribarien de nous, a l' any 1967 s' en comprarien sis a la casa de Madrid que portava per nom “El Arca de Noé”. No gaire enfora d' aquella data s' en comprarien algunes figures més i d' aquells anys és l' arribada de la Blancaneus i els set nanets, el princep, la reina, la bruixa, un ogre, un “paleto”, un toro, un xinès, un asturià i un matrimoni de bascs. Tot i que alguns d' ells serien comprats a la casa de Madrid el constructor de tots ells seria un taller de Múrcia, el que era propietat de Juan Antonio Mirete Rubio. Tots aquells cap grossos es farien prou populars acompanyant als gegants, portats per fillets que armats amb els seus plomers podrien anar a fer por als més petits i també broma a les filletes.

Els anys passarien i algun dia els al·lots començarien a no sentir-se tan motivats en portar els cap-grossos, trobarien altres distraccions pot ser més sofisticades i mentre temps enrera hi havia més fillets amb il·lusió que caparrots a portar, arribaria un moment que la situació es tornaria a l' inversa. Arribats els anys 90 ja era dificultós trobar-ne un petit grup que els volgués portar, fins que un any per la Mare de Déu de Gràcia els cap-grossos ja no van acompanyar als gegants. En un intent de motivar la recuperació d' aquests elements de les festes, a l' any 2003 per encàrrec de l' ajuntament, l' artista d' Alaior Kiko Murillo crearia sis nous caps amb formes d' animals, que sols uns pocs sortiren el primer any.

Va ser a l’any 2006, que el jove José Manuel Garcia “Tete”, es va personar al Servei Municipal de Cultura de l’Ajuntament de Maó per a oferir-se a encapçalar un projecte de recuperació dels tan entranyables personatges. Primerament s’encarregaria de restaurar als vells capgrossos i donar-lis un aspecte rejovenit. També a partir d’aquell mateix any, ell i un grup de joves s’encarregarien tots els anys de treurer-los al carrer acompanyant als gegants durant les festes. Desgraciadament el projecte de recuperació dels capgrossos no va tenir continuïtat i al poc temps tornarien a romandre emmagatzemats en els magatzems municipals a la espera de millors temps. En els últims anys en alguna ocasió els han tret al carrer els fillets de l’escola d’estiu de s’Alcazar i en altres no han pogut comparèixer a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia per no tenir qui els volgués dur.

Un dia Avel·lí Artís Gener “Tisner” va escriure: Jo crec que traginar un capgròs, fer un quatre de vuit o escriure un llibre són actes culturals iguals .Va ser durant les Festes de la Mare de Déu de Gràcia 2006 en que els capgrossos de Maó van tornar a sortir al carrer i van lluir com mai ho havien fet